COL·LABORACIÓ
Havien quedat de nou. La complicitat de l’ impuls havia de ser efectiva. Tots dos alhora, la cita era facturada aquesta vegada i les mans, connectades.
El local no era simple, sinó carismàtic i autèntic! Una cambrera, tenia el regne per ella sola capaç de combatre tot el jornal. Es van endinsar en la plenitud del tapís vermell de vellut indagant sense buscar un espai preferit, íntim i petit, però aquest no va ser l´escollit. El racó blau de l’ època victoriana sobresortia els seus sentits i davant, l’ orquestra.
Ella, va complir amb el Sunset. Ell, la cervesa de rigor en aquell cas…La música Jazz els corresponia, dialogar amb temàtiques ells varen considerar apropiades i il·lustrades, la conversa res confonia. Escoltar-se mútuament, mirades més que profanes, tastar els brevatges, les veus sobresortien. I en aquell territori de tant de xivarri, eren capaços d´interpretar els signes més bàsics efectuats pel moviment de la boca, dels llavis sensuals, de la llengua com articulava a nivell del paladar…
Primer, aquesta era l’ intenció. Però poc a poc, van arribar a les carícies i sense dir res, sabien que la beguda amb els 5ºC d´alcohol no havia propiciat cap ajuda, en la sensació de cremor interna en la qual es varen trobar, tots dos alhora. El local a punt de tancar, pressentien molt bé a on haurien de tornar a debutar.
Estirats, nuus, ells dos s’hi predisposen. És com un estat salvatge que no té fronteres. Mentre ella escriu, les paraules del seu millor poeta sonen. Aquell somni inesgotable, aquell somni difícil d´aconseguir, aquell somni ella creia imperdurable.
Sona la millor tonada que pugui ser creada: per favor… Per favor… Per favor! Tot i que li falta els arranjaments, ells dos ja tenen el ritme pronunciat i forjat. Mentrestant, ella fa ballar la ploma per a relatar una història de puresa excitació flamant. Ell, disposat a sobre d´ella i sense dir res… No cal en aquesta situació… No cal… Ensaliva les falanges perquè ella li fa el seu reclam pertinent. I sense preguntar, li posa els dits entre mig del seu entrecuix. I la melodia es repeteix de nou: per favor… Per favor… Per favor!
Ell, domina el fet perquè a ella li sembla bé i en aquest cas, així ho pacten. Hi ha tantes oportunitats en aquestes circumstàncies, tant de l´un com de l´altre… Li obre les cames. I ella tota molla li permet entrar. Ell és el cavall salvatge que ella desitjava que fos arribar…
Amb 45 anys, és una edat bona i madura per a deixar el silenci de costat i començar a explicar tot el que em vingui de gust. Des del respecte, sempre des del respecte. Bon moment per a explotar els sentiments, per a dirigir les llambregades cap als llocs més inhòspits, per a contemplar qui tens al davant i pensar com series capaç d´actuar realment… Sense haver de fingir, sense haver de fer un paper, sense haver de mentir-se a un mateix, el pitjor pecat religiós. Relats ficticis o reals, que sabreu vosaltres? La qüestió i el missatge de cadascun d´aquests escrits, és imaginar-se’ ls a criteri propi. A fer una pausa en la vida d´ofec en la que estem immersos, a innovar amb les paraules i executar les accions plenes de mèrit, a trencar les normes imposades i que no estem d´acord, a revolucionar el nostre petit, però a la vegada, gran món.
Gràcies.
Sensiblement,
Gemma.
