Per Gemma Garcia Grau
Despertar-se cada dia per la matinada no era consierada cap broma de mal gust. No feia falta el refinament de la crema a la cara, ni laca al cabell, sense anells, sense rellotges… El tratge blau marí era la seva habitual delicadessa. Un tratge “mono” complet amb cremallera, era així més fàcil de posar i treure.
La indumentària el perseguia, les botes, els guants, el casc, les ulleres de protecció i una maleïda mascareta de roba, que el seu ús, no servia per a res, encara que tot el quit era reglamentari. Aquí es recreava el concepte habitual. Aquestes eren les normes de la vestimenta per l’accés a la porta d’entrada gran, fosca, profona, plena de lamparetes d’oli, que es perdien pel trajecte del camí.
Abans de l’esmorzar, es prenia el seu temps. De genolls, mirant fixament a la seva verge, orant poder sortir d’aquell forat negre i tintat, dia rere dia. Dia rere dia! Aquelles eren les seves vides. Posicionem-nos al 1900. En uns quilòmetres al seu voltant, les roques s’aixecaven i no dixaven veure més enllà dels límits existents. Era el que hi havia.
El poble singular i diminut. Cada caseta d’un color diferent, les seves entrades es distingien d’una manera aparentment visible. A la tornada, la desesperació es convertia en imminent. Però recomfortava, aquell retrobament durant el sopar amb totes les altres famílies. Era la seva part més impactant! Les irades parlaven per sí soles.
Quan la nit s’aproximava, la música de la celebració disminuÏa. Perquè en unes hores, sabien quin era el seu destí de nou.
Gràcies.
Sensiblement,
Gemma.
