Nascut a Barcelona (1959), ha passat llargues temporades a Vallgorguina i ara viu a Ribes de Freser (Ripollès). Aleix de Ferrater és un periodista de formació que s’ha guanyat la vida venent cupons de l’ONCE, a conseqüència de la seva ceguesa. Amb tot i això, no ha parat mai d’escriure i acaba de publicar L’edat blava (Associació de Relataries en Català), un poemari ple de realisme i sentiment on descriu vivències carregades d’enyorança, melangia i nostàlgia, vistes amb la perspectiva del temps passat.

Aquest és el sisè poemari de l’autor i també ha publicat relats curts amb d’altres escriptors en diversos llibres editats per l’Associació de Relataires en Català. Ha guanyat els premis de poesia Jo Escric (2007), Roc Boronat (2007) i Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller (2015).

– Què vol dir l’edat blava?

– És aquella edat que una persona viu de manera positiva i que veus que t’alimenta el cor i el cap i que et sents viu. El blau és un color que m’agrada molt, és el color del mar, del cel, del riu, d’ulls bonics. Tenia un poema que parlava de l’edat blava i, de manera espontània em va sortir el títol del llibre: L’edat blava.

– Què hi expressa a través dels poemes?

– Si tu vols aquest llibre és una mica trist. És una mica com expressen els portuguesos amb la paraula saudade perquè hi ha enyorança, melangia, nostàlgia ja que parlo d’una edat blava que va ser molt rica viscuda a Vallgorguina on vaig passar llargues temporades des dels cinc anys als trenta, per tant, puc dir que tota la joventut i va ser una època molt positiva i molt maca i d’alguna manera ho vull reflectir en els poemes que hi ha publicats.

– Com sorgeix el llibre?

– Fa un any, més o menys, en una estada a Vallgorguina després de molts anys de no anar-hi i vaig veure que el poble havia canviat una mica, però les muntanyes eren les mateixes i vaig veure escenaris que em van recordar quan tenia 15, 20, 30 anys corrent pel poble. Aquestes vivències em van portar a escriure l’Edat blava.

– Aquestes vivències intenses i plenes mirades des de la distància com es veuen?

– Quan giro el cap i ho miro des de la distància, pensa que parlo de quan tenia 20 anys i ara en tinc 63, les coses es veuen diferent. Per exemple, explico una història d’amor que no va acabar massa bé, però ara, amb el pas del temps es paeix millor. Quan ho vius en el present ho passes malament, avui hi reflexiones i dius, carai!, no va acabar bé, però forma part de la meva vida. I aquells anys, si t’haig de dir la veritat, vaig ser molt feliç i content, una edat blava que la tinc molt ben emmarcada i vull que continuï dins del meu cap.

– És com fer un escàner de la nostra vida?

– Sí, perquè tot el que hem viscut forma part de nosaltres. Hi ha coses que van bé, algunes no tant i altres que van malament i és important acceptar-ho. Per mi, aquesta edat blava ha sigut una bona digestió.

– Però quan parlem de vivències, per molt que formin part de la nostra vida, tendim a seleccionar moments…

– Selecció de moments? Sí i tant! N’hi ha de molt especials. El poemari té uns seixanta poemes i, deixant a banda el primer que n’és un de llarg de sis pàgines, -on descric l’escenari on passa l’acció, bàsicament a Vallgorguina i també una mica a Barcelona-, la resta de poemes són moments concrets que recordes i en cada poema descric instants, són com fotografies sentimentals.

– Per Aleix de Ferrater que representa la poesia?

– Tot. Ara estic vivint a Ribes de Freser per dues coses; m’agrada caminar i m’agrada escriure. Aquí hi tinc un munt de muntanyes per recórrer i és un lloc ideal per escriure. Tinc un poemari pendent que passa tot a Ribes de Freser, és més simbolista amb muntanyes, rius, corbs, xàfec i neu. La natura sempre la tinc molt present.

– Des de fa uns anys vostè és invident. El fet que no pugui veure les imatges ni els colors com s’inspira poèticament?

– La ceguesa he procurat sempre portar-la amb certa naturalitat. No és un accident que un dia per l’altre et quedes cec. Ha sigut una malaltia que ha anat evolucionant i també l’he anat acceptant amb els anys. Quan era jove veia d’una manera i ara d’una altra. Reconec, a vegades sense adonar-me’n, que quan escric poesia s’endevina que soc cec perquè faig servir sentits com l’oïda, el tacte, olfacte i no parlo massa dels colors. Gràcies a l’Olga, la meva dona, sempre em descriu els detalls. Seria un absurd negar la meva ceguesa. Quan hi penso sé que he tingut problemes greus amb la vista. De fet, estic convençut que la història d’amor que hi ha al darrere d’aquest llibre es va acabar perquè la meva malaltia hi va tenir molt a veure.

– De formació vostè és periodista, professió a la qual no s’ha pogut dedicar per la seva malaltia als ulls. L’ha afectat?

– Mira, he estat vint anys venent cupons de l’ONCE des de l’any 1994 al 2014 i al quiosc escrivia encara que fos amb un Nokia. Al principi, és clar, que ho vaig passar malament, perquè no m’agradava, però m’ha permès viure bé. Però hagués preferit treballar de periodista, he tingut la vista que he tingut. Als anys noranta l’evolució tècnica dels mòbils i ordinadors no era tan desenvolupada com ara. Em va afectar que durant deu anys pràcticament no vaig poder llegir el diari, fins que un dia em van instal·lar un ordinador que parlava i poder entrar a la pàgina d’un diari i poder tornar a llegir, per mi va ser una meravella. És veritat que de llibres si que en podia llegir perquè a l’ONCE tenen una gran biblioteca de llibres parlats.

– La poesia és una escapatòria?

– Sí, tens raó. Com que no podia veure a través dels diaris, ho veia, ho imaginava o ho inventava a través de la poesia. Escriure poesia no és pas tot realista, també té una mica de ficció.

– A L’Edat blava hi ha ficció també?

– No, en aquest poemari tot és molt realista. Descripcions d’espais i de sentiments concrets. Faig més ficció quan escric prosa que no pas poesia.

– S’atreveix amb alguna novel·la?

– No que va! He fet relats curts i són publicats en cinc o sis llibres de l’Associació de Relataries en Català, però són relats de diversos autors. Escriure una novel·la no m’hi veig pas en cor.

– I projectes de futur?

– Ara mateix tinc dos llibres més de poemaris. Un d’acabat que com t’he dit l’acció passa a Ribes de Freser, un lligam entre l’home que toca de peus a terra i el corb, d’alguna manera el lligam entre la realitat i la subjectivitat. Un altre poemari el tinc bastant avançat que segurament es titularà La riera blanca, un carrer de Barcelona que separa Barcelona de l’Hospitalet, una descripció d’espais. Escriure no s’acaba mai.

Comparteix...

Deixa un comentari

14 − quatre =