No sóc fugaç ni efímera. La paraula eterna em defineix, la paraula perllongància a mi, ningú se’m resisteix. Vaig vestida de gala. La túnica porta un cosit autèntic, la vora no arrossega al pas dels peus, la caputxa és el bel que em tapa els preciosos cabells. 

L’hàbit del color no permet ser cromàtic. Únic és el seu to romàntic i aromàtic. Puc escapolir-me a totes les plàcides nits, o bé també a la resta de franges horàries que poguin sorgir, sempre sóc allí.

La meva feina és d’escàndol! Sóc poc entesa i la veritat, és que no formo part de cap bàndol. Aquesta funcionalitat no és agraïda, el patiment de la humanitat no accepta el rol que m’ha otorgat la vida.

Ningú té la certesa de sentir-se a la situació, preparada. Aferrar-se al temps, és l’opció ben ensenyada. Educar en l’existència de la fi, és el meu comès. Per això quan el moment deixa de ser incert, saben que arriscar-se no és un excés. Abastir la mà, proporciona el somriure que durant els seus anys ha sigut desitjat. La pau a l’ànima, quan arriba l’incís, cadascú sap el recorregut que ha sigut buscat.

Sóc puresa i sóc amor i només per a tú, el teu primmirat delegat ambaixador. T’acompanyo, t’abraço, et comprenc, t’escolto… Sóc el teu suport substantcial, on una nova era t’ofrena a ser completament crucial.

El desenllaç, és el naixement. Seria com la frase feta: anar amb totes les veles al vent.

Gràcies.

Sensiblement,

Gemma

Comparteix...

Deixa un comentari

catorze − quatre =