Avui al Viure des de l’essència farem un tè molt amorós i dolç amb una persona molt màgica, la seva vida és un viatge a la generositat, a donar amor en abundància sense esperar res a canvi. Viu la vida des del color tot i que la seva visió en aquests moments és molt limitada, un 5% en un ull, la Laura ens ensenya un món que molts de nosaltres tenim la incapacitat de veure, és generosa en majúscula, el seu síndrome de Down la fa ser una noia que treballa i lluita fermament pel que desitja.
Laura Dou, benvinguda al Viure des de l’essència. Com estàs?
Jo bé i tu?
Molt contenta que estiguis avui amb nosaltres.
Jo també.
Laura quina exposició vares fer a Can Ramis…
Au va, que em faràs plorar.
No, no Laura… si de cas deixem les llàgrimes per al final, d’acord? Fem un pacte?
D’acord
Què tal l’exposició a Can Ramis?
La veritat , tot un deu.
Moltissima gent va venir a veure’t, més de 800 persones.
Apa aquí!
Molta, ha estat l’exposició que més èxit ha tingut. Com et senties quan vares veure tots aquells dibuixos que havies fet durant tant de temps, Què pensaves?
Que jo era un àngel.
És que tu ets un àngel, molt gran i a més he parlat amb molta gent que varen venir a l’exposició i m´han dit, quina mestra que és la Laura, quantes coses aprenem d´ella.
Quins són els personatges que t´agrada més dibuixar?
El que tinc a la samarreta, el del club Super tres.
I també si no m’equivoco el flautista d´Hamelin…
M’encanta! I el Pinotxo i la primavera, l’estiu, tardor, hivern, el Nadal, carnestoltes i La Pasqua.
Caram, tot un repertori i hi ha una particularitat en tots aquests dibuixos, a veure, si m’equivoco em corregeixes, d’acord?
Potser que a tots els teus dibuixos i hagin sols?
És que a mi m’encanta dibuixar el sol, perquè alegra tots els dibuixos.
I utilitzes molts colors diferents per pintar. Laura t’han regalat i et regalen tants retoladors que em penso que aviat et faran fora de casa, per què no hi cabran…?
Sí, però que vols que faci, és el meu món, pintar, dibuixar, vull fer la meva.
Et sents molt feliç oi?
No, és que ho sóc de feliç.
Laura, m’estàs ensenyant molt, ho sabies? (somriu)
Hi ha una cosa molt curiosa i és que quan dibuixes no hi ha goma d’esborrar en el teu estoig. Com és això?
Perquè ho faig amb el retolador gruixut de color negre i desprès de dibuixar ho pinto amb els retoladors de colors.
I no vols esborrar res.
No.
Per què no s’ha d’esborrar res…
No, agafo els contes i agafo idees, faig… això m’agrada i poso el punt de llibre i així tinc les idees per als meus dibuixos.
I amb tantes coses que fas, tants dibuixos que estàs fent en els darrers anys, recordes quants anys fa que els estàs guardant, quina edat devies tenir?
No ho se…
Onze o dotze anys potser…?
No ho se és que no ho recordo… és que tinc tantes coses dins del meu cap.
Moltes coses dins del teu cap, però ens les estàs explicant totes eh… A més, se que els tens tots guardats perquè m’ho ha dit un ocellet.
Un ocell no, un àngel vols dir… l’àngel de la guarda.
Un àngel de la guarda que et cuida molt, però jo, saps de quin ocellet m’estava referint… a la mare!
La Laura ha vingut acompanyada del seu pare i la seva mare, la Maria, una senyora de la que jo sento una gran admiració, ja que sempre és, no al seu costat, sinó a la seva dreta, al davant, al darrera, la seva entrega cap a la Laura és absoluta, és un suport molt important per ella, juntament amb el seu pare, que la mimen i la cuiden moltísim…
Veiam Laura, estem parlant de que has fet una exposició de dibuixos preciosa, però a la teva vida fas moltíssimes coses i activitats. Qui t’havia de dir que els teus dibuixos s’utilitzarien per disseny de samarretes, calendaris, bosses…!
Va ser la Sònia Pujol la que t’ho va proposar, hi ha estat genial son xulíssimes, de fet ja ho veus, jo avui ja la porto, avui la portem totes dues!!
Sí, que és xula!
N’hauràs de regalar una al pare i a la mare.
Al pare no, es posa amb els meus amics del Polònia.
Amb la relació pare-filla no m’hi posaré… que encara en sortiria escaldada… jaja
I més coses Laura, també ets professora, ets mestra d´una llar d’infants: Com ho portes això?
Geniaaaaal…
T´agraden molt els nens petits.
M’encanten, molt.
Cada dia hi vas?
Sí, per mi els nens del Blauet són els meus “bombonets” i sempre volen braços. Volen que els mimis i que els abracis.
I també vas a ceràmica…
Tens una agenda molt ocupada.
Diga-m´ho a mi.
T’agrada estar ocupada?
No.
Vols dir que no? Abans em sembla que m’has dit que sí…
Sí, però…
També et canses, tots ens cansem…
Això, això deia jo.
Arrel d’aquesta exposició tant fantàstica i bonica que vares fer a Can Ramis, s´han escrit coses molt precioses de tu, has despertat emocions a tots els visitants que varen venir, fins i tot se qui t’ha arribat a escriure una poesia mentre s’inspirava amb els teus dibuixos, remous molt eh?
Recordes com es deia aquest senyor?
Francisco, el pare de la Glòria
Francisco Montasell vols dir?
Si, aixó.
I et va agradar la poesia? Et va emocionar?
Sí, la tinc penjada allà on dormo.
Mira que bé, la tens penjada al teu dormitori i així cada dia la pots veure…
Han escrit coses precioses com que els teus dibuixos son com un món màgic sense regles, que fas sentir pessigolles al cor i a l’estòmac, despertes moltíssim, amb molta llum, amb molta vida, amb molta il·lusió i amb molt de color Laura.
Desprès d’aquesta exitosa exposició has pensat en alguna altra, et faria il·lusió?
Sí
Però ha de passar un temps.
Ja ho sé.
La Maria i el Toni, pares de la Laura, que l’estan acompanyant en aquest procés que moltes vegades, se certament, no ha estat senzill, però ara toca recollir, viure, sentir, agrair i tirar endavant.
Maria, com se sent convisquent totes aquestes experiències amb la Laura?
Ara molt bé, compartint aquest moment amb la Laura, l’Antoni i tu Glòria però el que més sento, és l’alegria que vàrem viure els dies de l’exposició de la Laura, el reconeixement que tothom li va fer a l’esforç que ella fa. Cada vegada que fa un dibuix, no hi està hores, sinó dies, molt temps, però és molt feliç, veus que cada dia ella va fent un trosset i nosaltres això ho sabem, sabem l’esforç que això li representa i veure que la gent li va reconèixer, potser és una tonteria però varen ser uns dies que nosaltres vàrem ser molt, molt feliços. I ella va tenir l´idea de posar allà una llibreta perquè la gent escrivís el que pensava dels seus dibuixos i cada dia quan recollíem, quan tancàvem ’exposició, ella agafava la llibreta i desprès de sopar la mama li havia de llegir el que la gent li havia escrit i feia molta gràcia.
Que bonic.
quan tornàvem a obrir l’exposició, ella tornava a portar la llibreta.
A casa nostra és l’exposició.
I un comentari que va ser molt bo, un noi que no el coneixia de res li va posar , “Laura no et paris aquí que el futur t’espera” i quan li vaig llegir va dir, mama on haig d’anar, on m’espera? I com això, coses molt maques.
Aquestes coses que són molt grans, que surten del cor. Antoni, pare de la Laura, que t’agradaria compartir?
Ella va començar espantada aquesta exposició, perquè tanta gent el primer dia va ser massa, estava com una mica angoixada, però mica a mica va anar agafant la marxa i al final ja feia de guia i anava explicant els dibuixos i els deia, primer es comença per aquí, que aneu al revés…
Ella no estava acostumada a estar tant amb públic.
No, és que va ser una gentada i la situació la va superar una mica, però al final ja dominava i tenia més confiança i anava explicant les anècdotes de cada dibuix, perquè cada dibuix es una història.
Moltíssimes felicitats a tots dos i a la Laura sobretot. Acabaré amb unes paraules del dibuixant de còmics Celoni Javier Garcia Cerrillo , “Garci” que al descobrir els teus dibuixos, va escriure que eres una artista amb un talent increïble, que va conèixer els teus dibuixos abans que tu i les teves limitacions i només veure’ls ja el van seduir, veu en tu alguna cosa que no sap com explicar i que has estat una de les artistes que ha marcat més la seva vida.
Laura des del cor i passant per les teves paraules, que t´agradaria dir per acabar.
Que estic molt contenta i que jo vaig fer un dibuix preciós com és en Garci, gràcies.
GRÀCIES
GLÒRIA MONTASELL