El Museu Etnològic del Montseny a Arbúcies i l’Associació Clàssics Montseny Guilleries reten homenatge a la cursa ja desapareguda, una de les més emblemàtiques d’Europa, la Pujada al Montseny, i que es va convertir en un dels principals esdeveniments del Montseny durant tres dècades.
Ara ja fa 50 anys. Aquell 26 d’abril de 1964 els contorns del Montseny es van engalanar per rebre la primera edició d’una cursa que acabaria fent història. Llavors es parlava de la F-1 i dels ral·lis, però poques persones havien sentit a parlar d’una Pujada en Costa. Era una modalitat força nova que anava adquirint protagonisme a Europa i que permetia als espectadors veure cotxes de somni de tan a prop que, gairebé, et rascaven els peus quan traçaven els revolts. Aquell any, el Real Automòbil Club de Catalunya (RACC) havia decidit organitzar la primera Pujada al Montseny. I el públic va respondre amb aquella afició folla que sempre ha caracteritzat als bojos del motor a casa nostra.
La cursa s’iniciava a les afores de Sant Celoni, entre Campins i Mosqueroles, a la carretera cap a Santa Fe. El recorregut tenia 16 quilòmetres i era molt selectiva, tal com explicava el mateix Joan Fernández, guanyador de les dues primeres edicions. “Els dos quilòmetres inicials són ràpids amb espectaculars paelles. La segona part, és on es juga la cursa, amb canvis de rasant, contra peraltes i esses encadenades que es fan a gran velocitat. L’última part és molt ràpida i exigeix portar el cotxe derrapant”.
Fernández portava llavors un Porsche que es feia mirar. Però la carrera va anar creixent. Va tenir fins a quatre equips oficials: Ferrari, Porsche, Abarth i BMW. Va comptar amb pilots que competien a la F-1 (Stommelen, Mitter, Scarfiotti) que corrien amb prototips i fórmules adaptats a les pujades en costa i d’altres que ja formen part de la història de l’automobilisme: Mauro Nesti, Andrés Vilariño, Fermín Vélez, Manel Juncosa, Xavi Riera… Eren cotxes que la gent de les nostres contrades no estava habituada a veure. I que pujaven per aquells revolts travessats i sortien com una exhalació, a menys d’un metre de la gent que omplia les cunetes i les feixes circumdants.