Jordi Roca
Director gerent, Fundació Hospital de Sant Celoni
Ja fa 4 mesos d’ençà de l’aplicació de l’article 155 i, al marge de la multitud de derivades polítiques adscrites a aquesta mesura, poc a poc anem veient els diferents graus d’interferència que suposa en els afers quotidians d’un país.
Diversos càrrecs de l’administració sanitària catalana ja han fet incís en la complexitat que representa que qualsevol mesura operativa corrent sigui fiscalitzada des de Madrid. Més de 25 milions d’euros que calia articular dins els pressupostos del 2017 n’han quedat fora pel bloqueig operatiu del 155, despeses del tot imprescindibles que s’han hagut d’habilitar i que hauran de restar-se del pressupost prorrogat del 2018. La paràlisi de la Llei catalana d’accés universal a l’assistència sanitària, el bloqueig pressupostari adreçat a diverses institucions de recerca, són d’altres exemples derivats de l’aplicació de l’article.
La remor del riu queda somorta per la presa i els afluents que fins ara passaven desapercebuts ara comencen a patir la falta d’aigua…
El pressupost sanitari català pel 2018 s’alimentarà de la pròrroga del 2017. D’aquest caldrà restar-hi els 25 milions disposats per accions de 2017, 56 milions corresponents al pla de xoc per a la reducció de llistes d’espera i d’altres despeses recurrents que l’any 2017 calia implementar com a estructurals i que anaven destinades a la xarxa de salut mental i a l’atenció primària per tal d’equilibrar iniquitats sociodemogràfiques.
El pressupost per al 2018 neix amb una pròrroga coixa.
L’Hospital de Sant Celoni dona cobertura als habitants del Baix Montseny, i eventualment també a poblacions del límit amb la província de Girona. L’abast assistencial dona prestació a uns 60.000 habitants.
En l’actual procés de revisió de la seva viabilitat i de comú acord amb el CatSalut, objectivant-ne l’infrafinançament i la necessitat d’articular una planificació assistencial orientada als malalts fràgils amb elevades necessitats assistencials, s’estableixen determinades mesures lligades a increments de pressupost que de moment no podran veure la llum.
Les noves unitats de suport als pacients complexes en una comarca amb elevada dispersió territorial, que necessita estructures sòlides que permetin un engranatge eficient de l’entorn hospitalari amb l’atenció primària esdevenen imprescindibles.
Que el malalt rebi prestacions sanitàries de proximitat, fiables i d’elevada qualitat assistencial, un cop l’administració ha valorat dotar un territori d’un servei després d’objectivar-ne la necessitat, no pot dependre d’un article que en bloquegi la seva execució.
Hi ha estructures sanitàries que son tan fràgils com alguns dels pacients als que cal que donin suport. Molts dels hospitals comarcals de Catalunya ja van superar la crisi econòmica fregant el precipici, la majoria no hi van caure gràcies a l’esforç dels professionals sanitaris. Si algú tenia la sensació que començàvem a aixecar el cap, l’aplicació de l’article ha tornat a instal·lar la misèria a serveis essencials que haurien d’estar per sobre del bé i del mal…
El nostre hospital va perdre 1,5 M d’euros en el camí del 2009 al 2016 com a conseqüència de la crisi econòmica i els ajustos que se’n van derivar. Professionals i serveis varen haver de fer malabarismes per suportar-ho, res segur que no fessin també altres hospitals comarcals. Ara tocava passar pàgina, retornar un xic la dignitat al sector i per extensió als pacients que en depenen.
Si això és normalitat que vingui algú i m’ho expliqui.
La sanitat i l’educació mai haurien de ser moneda de canvi de res, la llibertat per als presos polítics tampoc hauria de ser negociable…
Jordi Roca. FOTO: HSC