Per Gemma Garcia Grau
Un dissabte especial de nit, sortir al carrer a fer un tomb, era imprescindible. Respirar l’aire pur ens feia sentir, l’harmonia del càlid fred que aproximava la seva meta concedible. No sabíem que passaria, que ens trobaríem, que esdevindria, que succeiria… Però el cert, és que estàvem del tot segurs, que aquella penombra bona si que seria.
Deixar-se portar, per l’endevinalla del màgic desencadenant fortuïtament…
Caminar després de l’àpat, venia de gust! Bbuuufff, el tros de carn nomenat hamburguesa, de proporcions com una pilota de tenis. Deu meu, que robust! Allò d’estirar les cames no sé per què se’n diu? Si el que es precisa és estirar els budells, per a escoltar de nou el seu piu-piu!
Diàlegs, comentaris, converses… Fer fressa, la veritat era la nostra convicció. Quan de sobte, enmig d’aquell terreny de sorra humidificada, se’ns va posar pel davant el monument al qual no li vàrem ometre cap pressió.
Permís per a remoure el perímetre de la decoració va ser concedit! Ja veus, el primer imprevist que ens va deixar ben atònits i va sorgir, de nit.
A partir d’aquí, la mirada amb elevació pertinent de les celles, ens va revocar de què qualsevol cosa, podria passar…
Gràcies.
Sensiblement,
Gemma.