A “Viure des de l’essència” volem arribar a l’essència dels polítics, concretament al celoní Jordi Cuminal i Roquet, secretari general de comunicació del Govern de la Generalitat de Catalunya. La seva carrera política comença l’any 1999 com a militant de la JNC, de la que en va arribar a ser el secrewtari general. Durant quatre anys va ser primer tinent d’alcalde de Sant Celoni, vicepresident primer del fòrum de joves regidors, secretari de comunicació de Convergència Democràtica de Catalunya i diputat de la vuitena legislatura al Parlament de Catalunya.
Això sembla una carrera de fons…
Sí, la veritat és que és una carrera com a mínim molt intensa. Dit així sembla segons que, però vaig ser secretari de la JNC just quan per primera vegada Convergència i Unió passava a l’oposició, regidor de l´Ajuntament de Sant Celoni quan CiU tenia molt pocs regidors, llavors vàrem tenir la sort de trobar candidats com l’Emili i com en Francesc, que ens varen permetre arribar a l’alcaldia. Una experiència de transformació i fer moltes coses en els darrers deu anys.
De fet diuen que tot passa per alguna cosa
Tot passa per alguna i esperem que sigui a fi de bé.
Què és per tu viure des de l’essència?
No em fa vergonya passar per carrincló o per romàntic, l’única manera de viure que valgui la pena. Ara, pel fet de dedicar-me a la política tinc la sort de viure de molt a prop tot el què està passant a la societat. També el fet de tenir filles petites… Entenc que no pensant amb per què tu vols que succeeixin o perquè les sents seria una manera de desaprofitar l’oportunitat que tenim de viure.
És el viure des del sentit?
És trobar sentit a tot allò que faig i que intento que em passi i des del sentiment, que no se si és el mateix, donar sentit a allò que fas i que et provoqui sentiments i procurar provocar sentiments positius als altres.
Anar des del cor que de vegades ens oblidem?
Anar des del cor i sense cap vergonya que et puguin dir romàntic o el que sigui, com que la meva experiència política que d’alguna manera està marcant molt els últims anys de la meva vida, encarna molt nacionalisme que d’alguna manera vol dir encarnar amb la comunitat, amb els altres, d’alguna manera gràfica es podria dir, sí amb el cor, amb els sentiments.
Cada vegada ens comuniquem més per les xarxes socials. Què en penses?
Tot té coses bones i coses dolentes, d’entrada pot aproximar-te a qualsevol punta del món, pots estar connectat amb moltíssima gent a la vegada, té coses positives però no s’ha de confondre el soroll amb una realitat absoluta i no hem d’identificar la identitat que la gent té a les xarxes socials amb la manera que es mostren. Té coses positives i hi ha riscos, bones sí són per connectar-te i poden ser molt dolentes si són per aïllar-te.
És una comunicació més impersonal… “Val més una imatge que mil paraules” i amb la comunicació no verbal ens deixem moltes coses…
Moltes coses, sovint algunes eines et permeten explicar-te millor, altres com per exemple twitter et permet explicar-te amb 140 caràcters, per tant, intentar condicionar la relació interpersonal a frases curtes que hagin de dir moltes coses perquè tens molt poc temps per fer-ho, si és com a única via de comunicació això pot arribar a ser molt negatiu.
T’agrada mirar als ulls quan parles amb la gent?
Sí i no només per la transmissió de seguretat amb el que estàs explicant, sinó que també et permet saber com està interactuant l’altra persona amb tu.
Això és el que no pot passar a les xarxes socials…
En aquest sentit, pots interpretar un personatge que no és el teu, per tant s’ha de posar un punt de distància per interpretar. Amb tot, procuro poder-hi trobar el mínim de coses positives en qualsevol cosa que hi pugui haver.
I com avaluaries els valors a la política Jordi?
Jo la defenso la política. Tots sabem que passa, quan existeix la no política i ho defenso ara que estem en un dels pitjors moments de la política i si em permeteu potser també de l’ètica política. La mala feina d’una o dues persones es multiplica per molt.
Es parla de canviar estructures jeràrquiques que regeixen la política, què en penses?
La veritat absoluta no és escrita. Si hi hagués alguna cosa que ens permetés assegurar que ha de funcionar millor, ja s’hauria fet, fins hi tot quan fas política comparada i mires mètodes de lideratge tots tenen coses bones i dolentes. Els polítics hem d’identificar-nos amb els ciutadans, acceptant la crítica, i que els ciutadans tornin a trobar la via que els identifiqui, sinó amb els polítics, sí amb la seva política i les seves institucions.
El teu ideal polític?
No ser víctima dels dogmes.Per relació professional i personal sóc molt proper als valors i a la manera de fer que encarnen al President Mas, per tant l’ideal polític en una resposta curta no m’atreviria a dir segons que, però sí que en la figura del president puc veure algú disposat a sacrificar molt a canvi d’un ideal que ell creu que es de justícia i de llibertat. També utilitzar el diàleg i la conversa, sense considerar-lo una pèrdua de temps, amb els que pensen diferent de com tu o com jo, perquè ens enriqueix abans que no ens separa.
Hi ha molta falta de diàleg?
De diàleg n´hi ha més del que ens pensem. A la televisió una notícia dura 20 segons i tot pot semblar molt radical. Al Parlament els politics procurem relacionar-nos, parlar-nos…
Volia dir que tots en som una mica responsables, els polítics, els mitjans de comunicació, posem el que ens interessa…
Sí i també la gent i no els culpo. Ens hem acostumat a una manera de fer i no ho critico, simplement les coses funcionen com funcionen. El diàleg vist com a capacitat de tu perdre part de la teva raó per donar-la a l’altre en benefici del consens això sí que s’està perdent i no només en la política també en tots els àmbits de la vida.
Quines són les teves aspiracions polítiques?
Ser capaç d’agrair, tot allò amb el qual jo ara m´he pogut trobar. He acabat treballant molt estretament al costat d’una persona que valoro molt i que crec que només que tinguem una mica de sort, acabarem per poder votar si volem un Estat lliure, motiu pel qual molts ens vàrem posar en política. Per tant, la meva aspiració es poder aconseguir servir amb la màxima lleialtat, eficiència i professionalitat al servei d´aquesta causa i també al costat del president. Més enllà d’això tinc molt clar que la política és un ofici, però no és una professió. El dia que consideri que s’ha convertit en una professió hi renunciaré.
D´aquí parteix un problema important de la política, no?
Segurament pel que sigui, i no vull fer un judici injust a ningú, però a vegades la vida et porta on et porta i mentre et vas deixant portar, arriba a un punt, que no pots triar allò que vols fer o no pots defensar amb llibertat allò que penses, llavors segurament no has d´estar és fent política.
Jordi, diuen que som cocreadors de la nostra vida…
Jo hi crec, no tinc bases científiques per defensar-ho, però aquests temes m’interessen. A vegades em diuen, tu sempre rius i jo dic home, no quan les coses són serioses, només faltaria, però ni sóc cínic ni massa irònic, però així d’entrada si pots estar amb un somriure millor que enfadat.
Vivim en una societat que costa. Quan veiem una persona somrient diem… què li passa?
No hem d’enriure-nos de tot però ser amable amb la gent d’entrada no té perquè ser complicat, jo sóc una persona molt optimista, no ho se si això em condiciona a tenir sort a la vida, però com que crec que és millor així, jo ho procuro.
No saps si som cocreadors, aquesta és la teva manera de viure la vida, però on ets ara ho havies somiat alguna vegada?
Mai de la vida.
No havies visualitzat el moment actual que estàs vivint?
No, he procurat ser molt honest. Amb la JNC ho vaig viure amb molta intensitat, i quan als 30 anys et jubilen em vaig em plantejar seguir o no, i la decisiuó va ser que potser valia la penar continuar un temps més. Sempre he pensat que algun dia els catalans podríem posicionar-nos sobre la independència.
Una part teva, no sabies potser com, però anava focalitzada en aquest sentit?
Absolutament. El dia que deixi de fer política seguiré defensant la llengua i la cultura catalana, la realitat de la nació catalana i si pot ser la creació de l’Estat català.
Jordi, practiques algun tipus de teràpia alternativa?
No se si és alternativa o no i en aquest sentit tampoc vull fer-ho que soni irònic perquè per a mi no ho és gens, en tot cas jo vaig a missa.
Podríem dir que anar a missa es una manera de recollir-te amb tu mateix?
Absolutament, és la meva hora, evidentment la missa no és només silenci, però té un punt de ritual en el qual hi ha introspecció, hi ha una lectura, hi ha una explicació de les imatges de l’evangeli que cadascú es pot fer la seva, hi ha una hora d’apagada de mòbils del soroll i de tot plegat i també dins de la cerimònia hi ha moments d’introspecció, de silenci i reflexió, per tant es un moment de retrobament interior que procuro no perdrem un cop a la setmana.
És molt interessant el fet de no deixar perdre aquest contacte amb nosaltres mateixos, aquesta connexió amb la nostra essència.
També procuro tot i que ho faig menys, anar a córrer, no se si és una teràpia alternativa, però també és un moment de trobar-te amb tu mateix, per mi és important donar-li sentit i sentiment a allò que fem al dia a dia, fer examen més o menys sovint a allò que fem.
Podríem dir ser una mica observador de la teva vida en aquesta estona de silenci.
Absolutament.
Jo començo una frase i tu l’acabes, et sembla?
Aixó es mooolt difícil…
No…
En els moments complicats m´aferro a …
És que no se si m´aferro a segons que o hi ha una clara voluntat de superar-los, per això no tinc la frase feta.
Podríem dir que t´aferres a la teva pròpia força?
No se si mi aferro o hi compto que hi és, tinc uns valors interioritzats o alguns suports que ara mateix dir-t’ho clarament seria ja despullar-me molt, molt, molt.
Ja ens agrada que et deixis anar.
No home, jo tinc algunes seguretats a la vida i en aquest sentit sóc molt agraït, podria parlar de la família, dels amics o de les creences o d’haver tingut experiències, aferrar-m’hi no ho se, però llavors també hi ha una clara voluntat de superar-ho.
Però davant d´un moment crític, un xoc, que fas?
Mira, aquí no ho explicaré tant en veu meva però si del meu entorn i puc parlar d’entorn familiar, polític i d’amistats i poso una imatge que potser poc agradable però que transcriu bastant bé el que jo faig, que és la imatge d´un boxejador. Moltes vegades hem vist que quan el colpegen li diuen que surti del racó perquè està rebent molts cops, però el que fa és procurar que no el tombin i protegir-se dels cops que rep, per tant és dir escolta, et quedes en un racó, t’intentes situar abans de reaccionar, i segurament la resposta sigui amb més calma i un cert recolliment interior… és allò, de no esperis una resposta ràpida que si ha estat una sotragada segurament necessitaré un temps per orientar-me.
És un, deixa’m respirar?
Exacte, deixa’m respirar.
Una pel·lícula
Mira, potser no serà la més important de la meva vida però sí la que em va agradar molt sobretot perquè faig política, per moments de convulsió i perquè crec que el director i l’actor transmeten molt clarament el pensament del personatge en la lentitud dels diàlegs, Lincoln.
Una persona de referent a la teva vida.
Per no fer-ho tot polític, la meva mare.
Una biografia.
Jordi Pujol.
Una olor.
La de la gespa acabada de tallar.
Una imatge
Com que si dic platja, la gent ho associarà a una imatge que jo no vull que s’emportin, diré el mar, però hi hauria d’haver una mica de sorra, no vull dir ni una platja deserta perquè sembli idíl·lic, ni una platja d’aquelles d’agost tan atapeïdes, una platja de la Costa Brava però a l´hivern.
Des de Jordi Cuminal, que ens diries en un moment, que a vegades ens costa trobar força per tirar endavant quan ens llevem al matí i diem mare meva en quin món estem vivint…
Doncs que d’entrada que jo no sóc ningú per donar lliçons, que ja fan molt llevant-se cada dia, que prou complicat que és, però que el món no deixa de ser la suma de cadascú de nosaltres i que per tant millorar el món de cop és molt difícil, però que millorar la teva parcel·la, probablement depèn més d’un mateix del que nosaltres ens pensem i per tant que la única guerra que es perd és la que s’abandona.
Aristòtil va dir: Pensa com pensen els savis i parla com parlen la gent senzilla.
Jordi Cuminal i Roquet director de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, per molts anys et puguem continuar veient com una persona senzilla i propera al ciutadà.
Moltes gràcies i fins sempre
GLÒRIA MONTASELL