Cloudette i Giselle portaven anys juntes, des dels tres anys fins ara, que en tenen disset. Els agradava compartir temps juntes. De compres, preparar els àpats a casa i endur-se els tàpers per a l’escola. La roba que portaven era distingida i particular. No els desdibuixava la forma de ser, sinó, al contrari. Mostraven el seu dot amb molta il·lusió i elegància.
Dormien en habitacions separades, perque cadascuna tenia una definició molt diferent a l’altra, que les dividia per la meitat: Giselle era d’un sol home i per tota la vida. Mentre que Cloudette, sempre exposava que hi havia molts peixos al mar i com dir que no? Es respectaven ambdues decisions i no es posaven en contra. Llavors, massa fàcil per a conviure. Elles dues ho intuïen ràpidament.
Era molt bonic, veure-les així, somrients, xerrant, llegint el diari, mentre l’altra preparava el cafè i a l’inrevés. Anar al pub el dissabte, només, perquè la resta de dies ho tenien prohibit. I feien molt de cas. I tant si en feien! L’expedient havia d’estar net i buit d’incongruències perquè del contrari, se la jugaven i no podrien entrar a la més apreciada fortalesa, a la que s´havien estat preparant tota la vida: L’Escola de Ballet de l’Òpera de París.
Viure tanta seriositat amb tanta poca edat, era espatarrant. Mare meva Giselle són les quatre de la matinada i d’aquí a dues hores, tenim la classe amb la Xiphonier. Sempre posant sobrenoms. I no ho fem només per riure. OK, respon Cloudette, l’anomenaré pel seu nom real: Madam…
Arriba l’hora clau, les sis de la matinada, tots preparats, cadascú a la seva barra, al seu lloc, amb les sabatilles de puntes, les cues perfectes, les trenes que no cauen per l’esquena, els monyos, el maquillatge ben posat i difuminat, els maillots de colors, les faldilles de tul, de gassa, les malles arrepades de mitja cama, els tutús, els calentadors…
XXXXXttttt, que arriba, que arriba, no ens arrisquem a que ens posi cap falta. Bon dia Madame Timponière, el silenci és segregat i ella respon en veu alta: bon dia els meus nins i nines. Avui, treballarem l’arquejat. Aixecant el dit índex amb total extensió respon: desitjo hagin descansat a gust. Monsieur Valsant, davant del piano, avui ens dedicarem a Franz Lizt. Comenci suau amb “Love Dream”. Després continui amb andiamo, la “Campanella” i per acabar, suavitzem amb Erik Satie, “Once upon a time in París”. Avui les faré saltar i suar!!
Gràcies. Sensiblement, Gemma.