Recordo a la nit anterior quan estava tot enllestit és a dir preparatius, família aplegada i ser conscient de tot el que aniria arribant, el pare va comentar que les amigues de la mare li farien un escrit al seu record. En aquell precís moment el cor va bombejar com fins mai amb una rapidesa i una fortor tan extremada, que semblava un torrencial de pluja desencadenada per una fúria copiosa. De cop, tot es va parar, com si el cos s’avançés per a claudicar. Vaig sentir com l’explosió s’endinsava i l’escalfor sorgia com el volcà en erupció. Gosar va ser obrir la boca per a expressar: Pare, vull parlar! Necessito fer-ho. Sé molt bé el que em toca dir, en sóc preparada! I ell, amb un gest simple i clar, va assentir amb el cap.
A l´endemà, al seu dia a la missa del funeral, vaig recitar la poesia dedicada a la mare. Alliberada de la cadena del silenci, publicar en veu alta va ser proclamar la virtut del saber comunicar assertivament. L´esglèsia construida al S.XIII, va ser la nostra fortalesa beneïda. El públic tot atapeït va desbordar el seu interior i aleshores, va sorgir el pensament on les paraules acolliren una frase meravellosa: “ostres, que bé que ho han fet els pares, el recinte és tot ple! Tots ells se’ls estimen. Tots ells, estimaven a la mare! I Avui, li és honorada la seva commemoració…”
Les paraules citades es varen iniciar de la següent manera:
Abans de començar, us demano un petit favor. Agafeu-vos de les mans tant si ús coneixeu com si no, perquè a mesura que aniré pronunciant una a una cada paraula, posareu una atenció especial i sentireu com flueix l’energia de la mare per cada un de tots vosaltres i sabreu, que no està sola. Sinó que ve del tot acompanyada dels vostres familiars, que ja no viuen en aquest món terrenal.
La poesia li dedico a la mare i es titula, “La Valentia”. Abans d’ahir, estirada estaves al llit, preparan-te cap a l’infinit. Ens vàrem agafar de les mans i mentre acaricíavem dolçament el contacte oportú, vas evocar amb una veu de l’últim alè….”ETS VALENTA”. La mirada ens vàrem fixar, les pupil·les es varen dilatar, la retina es va abrillantar, el contacte el vàrem estrènyer i amb silenci… em vares deixar. Quina paraula! Amb el seu significat i utilitzada al moment esperat. Mare, creia que no la diries mai… I malauradament ha hagut de venir un mal, per endur-te cap al seu capçal, per a nombrar-la com cal!
Esperar i esperava, paraula que es comportava com una alada. Fins que vaig deixar de creure així com condimentar els aliments, amb la sal i el pebre. Desig era la meva il·lusió i emanava de la participació. Però temps sabria que esdevindria, que un dia o altre, aquest moment màgic… succeïria.
Mare i filla juntes de nou, entenent-nos finalment a les portes de la mort sucumbídament. T’acompanyo al teu camí de pau espiritual gloriosament, amb la princesa de túnica sedosa negra, la nina silenciosa, tota ella bella i formosa, que durant aquests tres anys seguits he dialogat principalment dient-li que et poguem saludar mama, diàriament.
Així va ser, així és i així ha sigut, adoran-te i estiman-te amb total plenitud. Mare, a tu t’encanta la literatura i a mi, l’escriptura. No et preocupis pel llegat, perquè ja me l’has entregat!
T´estimo…
I moltes gràcies avui per ser tots aquí presents, fent possible la memòria evident de l’essència d’una gran dona, la CARME, una llum autèntica. Gràcies.
Sensiblement,
Gemma.