De tant en tant surten als mitjans de comunicació experiències desagradables d’adolescents amb les xarxes socials. Ahir mateix apareixia la detenció d’un home jove per haver assetjat a noies i nois a través d’una d’aquestes xarxes. Es feia passar per algú famós i els demanava que es despullessin davant la càmera. Un cop havia aconseguit això els feia xantatge i els demanava més i més fotos i vídeos.
Segurament les víctimes d’aquest assetjament viurien angoixades plantejant-se com solucionar la situació amb la lògica vergonya que els provocava. Finalment aquest cas ha acabat amb la detenció del delinqüent i la tranquil·litat dels i les afectades.
Però com és que alguns joves entren en aquest joc pervers? També, com a pares o educadors, com ho fem per detectar si els nostres joves s’estan posant en perill? Com ho gestionem tot plegat?
No és la solució demonitzar la xarxa com tampoc deixar via lliure. Normalment les víctimes de la vexació, els que es deixen entabanar, són molt joves i potser la responsabilitat finalment s’ha de compartir entre pares i fills. Per tant no se’ls pot deixar sols davant la pantalla, s’ha d’estar prop d’ells preguntant i interessant-nos pel que allà hi fan. És aquella funció dels pares de guia davant les vicissituds de la vida. Millor això que lamentar-se després per no haver estat més atents.
Els adolescents no són adults encara que a vegades ens ho facin creure, estan entre la infantesa i la maduresa i necessiten de nosaltres predisposats a experimentar les incomoditats pròpies de l’adolescència. El difícil és saber com fer-ho, deixant-los la necessària llibertat per anar-se trobant i la lògica preocupació que sobretot com a pares sentim, però també com a educadors o professors.
Que vivim temps convulsos i complicats o sap tothom. Però ara que sembla que tots tenim més temps, què millor que dedicar-lo a escoltar aquests adolescents i passar més temps amb ells, per així conèixer què els passa i mirar d’ajudar-los quan ho necessiten. Doncs hi hem de ser quan ens necessiten i a vegades no saben com dir-nos-ho.
Jordi Alcàcer i Micaló
Psicòleg clínic i psicoanalista
1 comentari
És un article molt interessant amb el qual estic totalment d’acord. El pares tenen d’ensenyar als fills a navegar per internet, no tenen de deixar que estiguin tota l’estona que vulguin davant d’una pantalla perquè així no molesten sense saber que estàn fent