Un article de l’Associació Canina Baix Montseny
Al migrar els éssers humans per tota la terra, els gossos van migrar amb ells. La revolució agrícola i el sedentarisme van tenir com a conseqüència un augment de la població dels gossos i en la demanda de l’especialització. Aquestes circumstàncies proporcionarien l’oportunitat d’una reproducció selectiva per crear tipus especialitzats de gossos de treball i animal de companyia.
En funció del tipus de comportament seleccionat, s’han mantingut diferents característiques:
Gossos pastors. Mostren de forma controlada, característiques dels gossos de caça. Membres d’aquest grup, com els border collies, els pastors belgues malinois i els pastors alemanys utilitzen tàctiques de caçador-presa per intimidar i mantenir el control dels ramats. El seu instint natural per abatre un animal que estigui al seu càrrec es transforma amb l’entrenament. Altres membres del grup, que poden ser gossos de Cannan o el pastor australià, mantenen una actitud més agressiva, com pot ser mossegar i pessigar als animals al seu càrrec.
Gossos de caça. Són els pointers, setters, spaniels i retrievers. Estan en el punt en el que comparteixen el comportament caçador de la manada, però encara tenen un paper juvenil, ja que no participen en l’atac entre sí. Identifiquen les possibles víctimes, es queden immòbils i no persegueixen a aquestes com ho faria un predador adult al localitzar-la. De la mateixa manera, atrapen preses mortes o ferides i les porten de tornada a la manada, encara que no realitzin l’atac pròpiament dit. Les seves característiques psíquiques estan més pròximes a les d’un individu madur salvatge, però d’una forma habitual no tenen les seves característiques (orelles erectes).
Sabuesos. També tenen una morfologia intermèdia i un patró de comportament que els fa perseguir a la presa a partir de l’olor que desprèn. Tendeixen a reprimir-se a l’hora de realitzar atacs individuals i a canvi, fan crides vocals als líders de la manada (els humans) per que facin tota la tasca de la cacera pròpiament dita. Habitualment tenen una vocalització característica denominada udol. Alguns exemples, son el beagle, el sabueso espanyol, el basset hound, el harrier o gos de Sant Humbert.
Llebrers. Persegueixen i ataquen a la presa que han vist. Mantenen un aspecte de gos madur, ja que posseeixen un pit estret i cossos magres. Han perdut significativament les orelles erectes del llop i la seva capa doble i gruixuda del pel. Alguns exemples son el whippet, el llebrer o el borzoi.
Mastiff. Són gossos grossos, amb pits molt profunds, ossos grossos i cranis gruixuts. S’han criat tradicionalment per la guerra, la protecció i la guarda.
Bulldog. Són gossos de talla mitjana. Es van fer servir per la lluita contra els animals domèstics i salvatges. Tenen un crani enorme i quadrat, grans ossos i una constitució molt musculada amb amples espatlles.
Terrier. Tenen un comportament agressiu, juntament amb una falta de submissió juvenil. Mostren característiques típiques adultes, com les orelles erectes, si més no hi ha moltes races que s’han seleccionat també per la seva grandària. Presenten potes curtes perquè puguin perseguir a les preses entre els arbustos. El patró de comportament menys juvenil és el del basenji, que es cria a l’Àfrica per caçar juntament amb els humans, gairebé amb una relació d’igual a igual. Aquesta raça es descriu com molt independent, sense necessitar ni apreciar l’atenció humana o la seva cura. Es diu que tenen un comportament felí. També tenen el semblant físic d’un predador caní adult.