Per Gemma Garcia Grau
Bon dia, benvolguts, apreciats i estimats (dones i homes) persones, lectors/es del diari vwww.laviladigital.com El silenci ha sigut colpidor però mereixedor de la seva causa. És febrer. Decideixo publicar perquè és el mes de commemorar l’absència de dues persones. Elles, DONES, eren els pilars i els referents de màxima potestat de la nostra vida i, al costat ja no hi són. Fet, que hi ha dies que divago per camins sense retorn. La melangia, tot el que arrossega i conviure amb aquest turment, són el meu món etern. Fàcil és, perquè han transmès el seu do, de transformar el càlcul de les emocions viscudes amb paraules dolces, tendres, justes, harmonioses i en ocasions còmiques… En definitiva, romàntiques, que neixen de les profunditats del cor. La POESIA PASSIONAL.
La mare va morir a l’edat de seixanta-set anys, el dia 01/01/2016 per una pandèmia viciosa, taciturna, perjudicial, nociva i letal que fa moooolts anys que circula. El CÀNCER. L’àvia (mare de la mare) va morir a l’edat de noranta-dos anys, el dia 08/02/2018, a causa del desgast dels òrgans interns ocasionat pel patiment, dolor, pena i suplici quan veia que el seu resar devotament no funcionava i que l’ajuda a la seva única filla portava, la corona del condol.
Avui doncs, faig estrena del que ens varen ensenyar: ESTIMAR INCONDICIONALMENT. Desitjo que la pandèmia actual no hagi trucat a la porta dels vostres familiars i si ha sigut així, em sap molt de greu i ús acompanyo en el sentiment.
DEDICAT A L’INTIMAT DELS MEUS AMORS ESPIRITUALS. DIU AIXÍ:
Sola, a casa em sento de veritat. Ja no hi és i no hi serà més. Aquest conte per mi, s’ha acabat! No hi ha ficció, és realitat de la vertadera. El soroll és insuficient i la seva presència s’ha esfumat. Ni veu, ni diàlegs, ni rialles, ni mirades, ni carícies, ni petons, ni abraçades, no tinc res d’ella. La conspiració en contra de la vida se l’ha endut i m’ha deixat aquí, a la soledat, solemne ingratitud. Plena de records, plena de llàgrimes, plena d’ànsia, plena de ràbia, em sento incompetent, sóc incompleta.
La meva edat no ajuda. Vull seure al seu costat i prendre aquell cafè, cafè i aroma, aroma d’idolatria i estimació, aroma de les nostres converses dignes de ser escoltades només per nosaltres dues, només per nosaltres dues, entre tu i jo, de Carme a Maria del Carme.
Ara, ja no li trobo sentit, sentit a res. El més bonic ha marxat, ho tinc apartat de les mans. La incertesa es manifesta amb abundància, la incertesa és benvinguda, la incertesa és rememorada, la incertesa de morir, JO, no li tinc por! Cada dia parlo amb ella, és la meva seguretat de rendir honor a la mort!
Voldria seure a la teva proximitat, o filla meva i acaronar els preciosos cabells, cabells negres com el carbó, mentre t’aferres amb força i el somriure ens tenyeix del teu color, color negre com el carbó! Em sento vella i vella sóc. A 92 anys què puc desitjar si els que més considero han desaparegut del meu indret? A vosaltres els meus néts, besnéts, gendre, nebots i cosins ús estimo amb grandiositat, però el cor, el tinc trencat. No em retornaran la bellesa, la bellesa digne de ser amada, la bellesa d’un fill, la meva filla Maria del Carme.
És el que esmentava a cada instant dels seus dies tristos durant els 767 viscuts. Aquest era el seu cant… Difícil de remuntar, molt difícil de remuntar…
