Sé que no hi ets, ja no t’escolto, ja no t’oloro, ja no t’abraço, ja no et veig.
Que difícil es fa tirar endavant, sense poder parar les agulles. Al mateix temps es revolucionen les fulles i el cronòmetre, no para d’anar avançant.
El dia es completa aprofitant les hores de forma discreta. Distracció es precisa per a no pensar, permetent l’acció de ser-hi amb decisió, cal abarcar.
En un moment determinat reposa assossegadament la debilitat. Un so de melodia esclata alarmadament, és el moment de sentir el record de la mare aguditzadament.
La secreció aquosa goteja desmesuradament amb esguardament estupefacte, somriu i no et preocupis, encara mantinc el nostre pacte. El llagrimal afluixa intencionadament la seva barrera i quan me n’adono compte, ella ja no és el que era.
Cinc mesos han evolucionat, així com créixer el gra del blat. Un camp amb el seu ordre i ben cavat, determina un horitzó pletòric simètricament ben alineat.
La nostra vida és eloqüent, ella ens indica de no torçar el seu braç generosament. Energies que sorgeixen i altres, que desapareixen. La terra precisa compensar el pes del cos del seu vaixell, la terra adjudica equilibrar la balança, repartint l’amor del seu cistell.
Dedicat a la pluralitat de qui ens acompanya a la llum del sol, a la dolça foscor de la nit, a la claredat de la lluna, al vessament de la pluja, a l’embús dels núvols, a l’esponjositat de la boira i a les ràfegues del vent… A cada instant del dia, amb la seva exhuberant essència.
Gràcies.
Sensiblement,
Gemma.