Per Gemma Garcia
Aquests dies de tamborinada, em recorden a la mare…. els seus últims instants…
Un període de temps que podia gaudir d’ella, estirada al seu costat, aportant-nos confort i serenitat, abraçades mútuament, explicant les historietes del dia a dia considerablement, buscar el seu riure intencionadament, mirant-nos apaciguadament, proporcionant unes perspectives ideals a l’arribada de sensacions flamants, acariciant les mans, creant diàlegs incessants, aferrant-se als últims segons de la seva vida, la nostra!
Agonitzada pel dolor, el seu patiment es feia clar, era evident. Ella sempre expressava que si arribés aquest precís instant, voldria fer prevaldre la seva decisió d’evitar trobar-se malament… però la realitat, va ser, completament diferent. Tots estàvem tan convençuts de la força de les seves paraules, però les accions, canvien…
Dies on la seva veu era nul·la i tota cargolada, el seu cos exclamava amb força: deixeu-me tranquil·la, no vull que em mireu, no ús puc donar cap més consell!
Dies on la visita d’arribar es convertia en l’acte immediat de marxar. Sense la possibilitat d’aproximació, el dol era elaborat, quan encara la seva coherència sobresortia de bon grat.
Mai vaig perdre l’esperança de fer-li costat. Sabia que un dia o altre entendria la perseverància i la constància, la mateixa que ella ens havia concebut genèticament, que de tots els intents repetits, finalment obririen la porta del seu cor de nou, tancada en el seu estat, reprimint tots els sentiments d’estima adquirits, en aquells tres anys viscuts de malaltia. El seu ressentiment era oportú, l’acceptació del PROU, no el vol NINGÚ!
Es va entregar apassionadament amb cos i ànima a la seva lluita de vitalitat per a no rendir-se, ni mostrar feblesa, ni debilitat. El seu cap amunt era digne d’admirar. La seva fe a sí mateixa ens deixava consternats. Va decidir que Jesús seria la llum que il·luminaria la nova trajectòria. Ens va ensenyar a no tenir por de la mort. Difícil d’assumir, tot i així, ella, ens ho va definir!
Una prop de l’altra, era el que li volia dir: agraïda per a donar aquest petit bocí d’existència i il·lustrar-nos amb el seu camí, fent-li, la gran reverència.
Gràcies.
Sensiblement,
Gemma