Reflexió d’un infermer de l’Hospital de Sant Celoni

La bona noticia de l’alta del darrer pacient ingressat per COVID-19 a l’Hospital de Sant Celoni, ens dona una treva per reflexionar com els professionals sanitaris hem actuat davant aquesta pandèmia.

Davant les dades, que normalment acostumen a ser fredes, 94 persones ingressades al nostre hospital han estat donades d’alta, 13 trasllats a la UCI, 48 professionals infectats y 28 persones mortes, voldria incidir la meva reflexió en aquests darrers.

Pensem que les polítiques sanitàries han estat molt restrictives amb les visites hospitalàries, no permetent les visites als pacients ingressats al Centre Verge del Puig ni a l’hospital de Sant Celoni independentment de la seva patologia.

Es una situació particularment difícil per als pacients en primer lloc, per a les famílies i també per als professionals sanitaris que hi treballen.

El distanciament social que han tingut pacients amb demència ha estat especialment complicada, aquestes persones difícilment tenen accés a la videoconferència, depenent principalment del suport presencial, en aquest punt cal posar en valor la tasca realitzada pel personal d’infermeria intentant facilitar la comunicació amb l’exterior. Afegir també que les persones amb demència tenen més dificultats per recordar procediments de seguretat com portar les mascaretes o comprendre la informació de seguretat que els professionals sanitaris podien proporcionar, tot això augmenta la possibilitat d’infectar-se.

Sobre el procés de morir, cadascú ho viu a la seva manera, existeix la por a morir sol, en aquest sentit els professionals sanitaris donem temps i espai als familiars perquè puguin acomiadar-se, això ens evitarà dols patològics en un futur. Però, aquesta tasca relativament senzilla, fer-ho en aquest context ha estat veritablement complicat. Desconèixer si altres membres de la família han estat contagiats, el perill que s’encomanin de la malaltia, la escassetat d’equips de protecció personal i la manca de pràctica per part de les famílies en la utilització d’aquests equips ens ha portat a la situació que hem viscut.

Però en aquestes situacions també hi ha espai per a solucions creatives, infermeres que mantenen el telèfon a l’orella dels pacients mentre s’acomiaden dels seus familiars o la utilització de tauletes per fer videotrucades, encara que no sempre s’ha pogut realitzar aquesta tasca tal com voldríem, degut a la càrrega assistencial que hem tingut aquests dies. Cal continuar acompanyant a aquestes famílies que no es poden abraçar mentre moren,  aprofitant les solucions creatives per ajudar que es puguin sentir connectats amb els seus, mantenint la seguretat de tots.

Hem desenvolupat l’art de tenir cura dels pacients i la dels seus familiars i amics (Wakam, 2020).

Mai hem estat testimonis de tants morts en un període tan breu de temps, la incertesa de la evolució de la pandèmia juntament amb la gestió de les nostres pors i la dels nostres companys, que també ha existit, la nostra presència davant aquestes converses difícils, ha fet d’això una tasca complicada.

Però encara no hem acabat, no podem baixar la guàrdia i hem de continuar mantenint les mesures de seguretat que les autoritats sanitàries estableixin, ens agradin o no. Només així ens en sortirem d’aquest malson.

Miquel Perea Garcia

Infermer Hospital de Sant Celoni

Coordinador Comarcal del Col·legi Oficial Infermeres i Infermers de Barcelona

Conseller del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya